N'hi ha que no es recorden del temps que n'eren infants,
vaig a
contar-vos una història que haureu de picar de mans.
Jo recordo que una nit com s'estila entre persones,
vaig venir en aquest món de mones
quieteta i llepant-me el dit.
Qu'és mona! deia una dona que o sé com
m'enferclava.
Que sigui l'enhorabona! deien a la mare, sort que no m'ho deien a mi.
Tenia tant mal de cap, que de saber el camí, ja me n'hauria entornat.
L'endemà Santa
Quitèria! tot son crits i
exclamacions.
Jo res, a tots cara seria, tothom hi
clavava cullerada:
Quina cara més
pitada sembla un
pomet de flors!.
Els ullets son de la mare!
el
nasset és del pare!
La
boqueta de l'Agustí!.
Bé
vaja, de mica en mica, no tinc res meu.
Entre desperta i dormint vaig passar una setmana,
i un diumenge em muden com una botxa,
i em fiquen en un cotxe sense demanar-me ni jo ho volia.
Em porten a la
parròquia, m'estenen en
pla i em
mullen tot el clatell.
És inútil que protesti, i
d'aquella feta tothom em crida
Josefina.
